El cronista distret no té fotos del recital, no hi ha enregistraments, ni filmacions, només hi ha el testimoni dels degustadors de poesia que van tenir la sort d’e participar d’una sessió intensa i tensa i densa com la del dimarts . És el que passa amb els recitals, si no hi ets no ho veuràs mai més; és irrepetible i així ha de ser. Mai és el mateix recital. Vigila nanu, atrapa el moment!
La química, va funcionar i els tres elements se n’han sortit. Els vam posar en una situació compromesa (mai havien recitat junts) i de la dialèctica n’ha sortit quelcom de nou i –tornem-ho a dir- únic.
Hi ha en Moixic, omplint l’escena i aprop del públic, molt aprop, repartint poemes sorprenents de Pujols, D’Ors, Pla, Maragall, Foix, Garrigasait….Hi ha d’Edimburg, ràpid de reflexes, parint discurs versàtil, jugant en una posició que no és la seva habitual i adaptant-s’hi brillant. Hi ha en Tuset, contrapunt de vespa que va deixant anar les seves fiblades, versos-aforisme aparentment inofensius i carregats de verí, paradoxes que t’esclaten al cap d’una estona.
Joc ras, joc ràpid, paraules que venen i van i interactuen.
Hi ha els poemes i hi ha el discurs que s’està creant en aquell moment.. L’acte del dimarts a la Torre Muntadas, creació en directe més que mai. Els que els coneixem ho sabem bé: confirmat; reacció química de tres elements en presència del públic catalitzador. El resultat: poesia d’alta intensitat.
L’aposta ha sortit bé (jugàvem sobre segur) Una mica d’autocomplaença? perquè no? Felicitem-nos i llarga vida als tres poetes i a la poesia que reparteixen.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada