dimarts 10 al PRAT

Eduard Escoffet
Nascut a Cadaqués a Bogotà o a Barcelona el 1979, és poeta i agitador cultural.
Ha practicat diverses vessants de la poesia (poesia visual, escrita, instal·lació, poesia oral, acció poètica…)És editor de revistes com "sense títol" (1993-1997) i "ars vituperat". També és responsable de les edicions de la cèl·lula (editora independent).Com a agitador cultural, ha organitzat expsicions, recitals, festivals i el cicle viatge a la polinèsia (1997-2000). Ha dirigit el festival “Propost” al centre de cultura contemporània de barcelona. També escriu crítiques i articles a l’avui i a d’altres revistes.Ha participat en exposicions col·ectives de poesia visual i mail-art i col-laborat amb Josep Maria Balanyà per posar un exemple
El seu treball poètic és una defensa de l’oralitat i del contacte directe amb el públilc.
No publica llibres per opció personal però està present en tota conxorxa polipoètica .

hi ha la dona que t'escolta i hi ha l'altra.

hi ha la dona que, amb la nit, esmussa la lluna i te la trobes, i hi ha l'altra.

hi ha la dona que veus

i l'altra. i la que voldries veure…i l'altra.

hi ha la dona a qui voldries soterrar la pensa

o enfarinar-la amb teus desideris i l'altra.

hi ha la dona, et sembla recordar, que et va fer perdre

el món de vista i hi ha l'altra. també

hi ha la dona que te la fa oblidar i l'altra, que també.

hi ha la dona i el vent, a lloure, que són parla

i són paraules i un somni que camina. I fuig. I l'altra.

hi ha la dona que voldries conèixer i l'altra.

hi ha l'altra i la dona que no recordes.

hi ha la dona i l'altra que voldries oblidar.

hi ha la dona, talment la creu,

que et fa canviar de rumb, potser de vorera,

i hi ha l'altra. hi ha la dona sense ulls, que són

les bótes de vi de la fosca d'un veler que

ha acabat amb el mar i t'ha dit que de sirenes

no n'ha vist. l'altra tampoc. i hi ha la dona

que cridarà que no ha tocat el foc,

que duia els ulls tapats i hi ha l'altra

a qui has tapat els ulls i també estàs tu

amb els ulls arrencats de socarrel entre el mirall

i la llum del sol. hi ha la dona que remuga

i hi ha l'altra. hi ha la dona que estén la roba

o bé disposa la fragilitat del món i hi ha l'altra.

hi ha la dona, feta carn, que és en la llum i és en la fosca

i hi ha l'altra, en la fosca i en la llum.

hi ha la dona i el sexe. també, el sexe. i l'altra.

Joan Todó
La Sénia, 1977 A banda de llicenciar-se en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i fer una tesina sobre Josep Carner, ha publicat poemes solts en publicacions de paper com Esment (Igualada, l’estiu del 1996), La Veu de l’Ebre (Tortosa, desembre del 2002), Reduccions (Vic, octubre del 2004), Desmontando mundos (L’Hospitalet de Llobregat, abril i juny del 2005; n’hi ha versió acrobàtica a http://www.joves.org/) o Divers (setembre del 2005, també a http://www.joves.org/, on igualment realitza crítiques de poesia estrangera), així com en revistes electròniques com El tacte que té (abril del 2004; http://www.eltactequete.com/) o Paper de Vidre (des del setembre del 2004 fins a l’actualitat i més enllà; http://www.paperdevidre.net/). D’altra banda, li van editar un assaig, “Les paraules del riu” (sobre els poetes de les terres de l’Ebre, els quals s’ha dedicat a llegir amb una atenció no únicament motivada, diu ell, per la proximitat local) en un volum mig perdut de premis literaris locals, i durant alguns anys va dedicar-se a tocar la dolçaina i la guitarra de canya amb la Ronda dels Ferrer, a banda de col·laborar, fa temps, amb el compositor Rossend Aymí. Actualment col·labora a la revista Projeccions de cinema (en premsa). També ha pujat algun cop damunt les taules per recitar els propis versos: al bar Horiginal el gener del 2005, i al festival Bouesia, a la Cava, l’agost del mateix any. I ha participat com a coautor (amb Iban Beltran) i holograma en un experiment parateatral, Lo mite Todó: celebració del silenci, estrenat a la sala Àrea Tangent, de Barcelona, el març del 2004.Aparegué, igualment, en la recopilació Paper de Vidre (Cornellà de Llobregat, LaBreu, 2005), publicada a la mateixa casa on, si tot va bé, publicarà l’octubre d’enguany el seu primer llibre, Los fòssils al ras. De moment, de fet, hi ha hagut poca recepció dels seus versos: no guanya premis ni quan ho intenta. Algú, però, ja l’ha definit com un poeta “agradablement inquietant”, i algú més l’ha relacionat amb Joan Vinyoli. Ell, per si de cas, es resguarda dient que encara n’està aprenent, d’escriure, i que per això imita els bons, ben lluny encara d’haver trobat la pròpia veu. De fet, és una persona ben poc xerraire, durant el dia.

SÓC ASPRE D'UNGLES, espillós de núvols,

feroç de balmes i silenci boig.

Duc flors a l'hora balba, duc pedaços

i descosits

que es busquen

en el més tèrbol airecel.

M'emporta el temps la cara,

porto desitjos cardinals

als braços.

Sóc aspre, mut, cormull de tenebrós

fer d'altri, de sinistre equivocar-se

i errabundeig per l'animal ciutat.

He desertat de les imatges:

sóc invisible, entotsolat, furtiu.

Dins l'hora que em respira

m'hi sento viu, ben viu.

Los fòssils (al ras)

Octavi Franch
Barcelona, Barcelonès 09.06.1970
Escriptor i empresari cultural. Pratenc d’adopció sentimental, gestor audiovisual, representant arístic, professor d´idiomes i actor. He estat el guanyador de 100 premis literaris. Té 5 novel·les publicades i 2 poemaris. També compta amb diverses pel·lícules i sèries de tv en preproducció.

de “Almanac de penombres”

Vaig foradar-te les venes
amb la plata
d’un ganivet robat
al meu assasí,
un diable sense banyes
que es deia com tu.
Enyoro banyar-te
en aigua de fregar,
penetrar-te els ossos
damunt el nostre somier
de punxes i
odiar-te quan
el plaer flueix
de l’absència,
de tu.
M’agradava grapar-te
tatxes de tot a cent
i refregar-te un euro
a través dels barbs
que la teva esquena
accentuava amb rètols
de pomada florida.
Agredolça era
la teva teranyina
en la qual
jo m’adormia
amb tres ulls oberts,
perquè mai
no vaig estimar-te serè;
sempre vomitava
abans de tornar-me
a matar.
Aleshores
fou quan vaig començar
a treballar de borratxo
a la terrassa del teu secreter,
una esquerda on
els vaixells aprenen
a volar.