dimecres, de juliol 25, 2007

post-post cicle

els manuscrits trobats a la castellana del prat d'allò bregat...


1
Cada cop més mullat...
per rostar aquest cadàver
de nit al prat encolomat
oïnt d'avions muts l'alabatre
fas ganyota i no pagues
les llavors que al sac amagues
ni les flors que el mag barata
i més onades al mar...
que gentada en aquest bar!
com empenten les paraules
com ens viuen les cerveses
i aleshores entra un homenet i diu:
all tendre! cuca fera!
com t'estim, no hi ha manera!
Ras i curt: fam és finada
ve' t'ho aquí

2
Bet and kiko navegaven
a la mar ciana ciutat
i un ventet mot mot cridava,
feina feta, consell dat.
Si? Anna?

3

"gracias por su visita"
va dir ell sense dir res,
i el corb volà sense res
com si tot es tractés
d'alçar-te la "despedida"
"gracias"? au! vés!
a la visita, Rosita:
a la bestreta, poeta
a la dona tan se li'n dona
que de ben nascut és ser agrait
i de bon profit s'hi fot enfit
i a tota llet per l'esquerra
passa al davant el cargol
com qui no vol, pro ja ha passat
i ho aixafa tot, i ara, que, tu?
'gafa la birra i corre!
i en cavat passa la gorra.
i gracis per la visiteta!

final de cicle

Mariana Colomer - Ivette Nadal - Laura López

Recital final del Poetes a la Torre Muntadas 2007.
Una mostra de 12 poetes que ens han portat dotze "maneres de dir el vers",
dotze maneres d'encarar la Poesia.....
Gràcies a tothom i fins l'any que ve.


dimecres, de juliol 18, 2007

dimarts 24: final

MARIANA COLOMER



Nació en Barcelona, (1962). Es licenciada en Filología Hispánica por la Universidad de su ciudad natal. Ha coordinado el "Espacio de Poesía y Pensamiento" de los Amigos de la UNESCO del Prat de Llobregat en Barcelona. Ha codirigido la exposición y el libro “Tan mortales, tan divinas. Treinta y dos mujeres creadoras. Diálogo entre poesía y artes plásticas y audiovisuales” (2005). Ha publicado: Crónicas de altanería en Seuba Ediciones (Barcelona, 1999); La gracia y el deseo en March Editor (Barcelona, 2003), volumen que también incluye una segunda edición, revisada, de Crónicas de altanería; y La Gracia e el desiderio, traducción al italiano y edición, del poeta, Emilio Coco, Quaderni Della Valle, S. Marco in Lamis, 2004. José Mª Balcells la incluye en Ilimitada Voz (Antología de poetas españolas, 1940-2002), Universidad de Cádiz, 2003. Participa en la III Antología Poética del Aula de Poesía de la Universidad de Murcia, 2000-2002; en la antología Cari poeti… afectuosamente, traducción de Emilio Coco, Edizione La Nuove Muse, Media de Carolas San Marco in Lamis (Italia, 2002); en la antología en homenaje al poeta José Hierro: Trazado con Hierro, Ediciones Vitruvio, Madrid, 2003; en Místicos y Heterodoxos, de Jaime D. Parra, March Editor (Barcelona, 2003); en La poesía otra de Barcelona, edición de Carlota Caulfield y Jaime D. Parra, en versión bilingüe castellano e inglés, InteliBooks, California, EE.UU. (2003); y en Agora Poética, antología de poesía de mujer, que edita el Centre de Cultura de Dones, Francesca Bonnemaison, en Barcelona (2004).



LLEGASTE COMO UN ÁNGEL

Llegaste como un ángel
Busqué en ti una señal
que hablase del deseo,
sin saber que no siempre
es la verdad el fulgor.
El amor era en ti
fragancia muy oculta,
umbral de lo indecible.
Llegaste. Marcharás
con el mismo silencio.






IVETTE NADAL

Una jove realitat. Recita i canta els seus poemes.

Ulls de mel,
sal i romaní,
o blau desert d’estiu
perdut pel camí
sempre ets enfora,
en deshora maleït destí.

I sobre sota
l’atzarós desig
he d’escollir
el camí afegit,
de pas,
tampoc cal
que m’avisis
quan tinguis pensat venir








LAURA LÓPEZ
Poeta i professora de l’Escola d’Escriptura
Ha estat premiada en diverses convocatòries del certamen poètic Club d'Amics de la Unesco.
Certamen literari per a Joves de la Generalitat de Catalunya
Ha publicat poemes en les antologies: De mar a mar, Segon encontre de Poetes Catalans i Portuguesos (PEN Club) i L'altre/a 8llibre de gravats i poemes Premi ACEA, 1996)




Poesia: Itineraris. Barcelona: Columna, 1993





Plou


No riguis,

si vols ploure.

No amaguis

la tempesta
rere la calma

amable del sol

del teu somriure.


No et neguis

la ferida

per por a ferir

si crides,

no t'empassis

la fel.


Troni la teva veu

enllà dels núvols!


I plou,

plou si vols ploure.

I esquitxa-ho tot de tu.


I viu sense sequeres.

dimarts 17: tres maneres




rothkovic - roig
(urpinell també hi era però no en tenim foto)

divendres, de juliol 13, 2007

els del tercer dimarts

Aquest tercer dimarts havia de ser el dia de LaBreu Edicions i la seva col.lecció de poesia Alabatre, tot presentant els seus tres darrers poetes publicats: Todó, Urpinell i Rothkovic. Les circumstàncies però, han imposat un canvi i definitivament LaBreu s'abreuja i s'hi afegeix en Josep Ramon Roig.

Josep Ramon Roig (Tortosa, 1956)
pertany a la poesia de tradició oral. És germà del també poeta Albert Roig. Com ha destacat ell mateix, «per a mi la poesia va començar sent una passió, però ha esdevingut cada vegada més una acció. La meva poesia ha arribat al públic dita». Aquesta manera d’entendre-la explica que hagi publicat un únic llibre en solitari, Malbé (1999), que va ser distingit amb el Premi de Poesia Ciutat de Palma. En canvi, els recitals, les performances i els cabarets poètics que ha realitzat són nombrosos. Es tracta, per tant, d’un autor de recitals més que no pas de poemaris. El dialecte tortosí marca la cadència i el ritme de la seva poesia, irònica, àcida i d’arrel popular.

Culebronada

Posellalidiu
Estoylocaporti
Ielllidiu
Dejamenpazdeunavez
Teodiovete
Perqueclaronastafartdella
Perquesemprelastaseguinsas
Iellnovol
Vritatperqueselastraexiqueta
Lotioiteaquellpronto
Losomenstat
Iallavonsbueno
Ellsenvaialcapdunsdies
Selatrobailidiu
Domesverela
Notequierovermas
Aixidesopeton
Iellamanameuaundisgust
Vaigadaltabaix
Unaixanglotiunsastremsquefa
Quedirasquesassucalmigdelcarre
Perquesposacomaistericasas
Quenolapodencontrola
Xiquetadecapdelesmeneres
Buenoallosafona
Perqueconta
Nouasvismai
Traunnervixica
Quesemblaquetingue
Laforçadunboudaon
Deunouvulguelespersones
Commostornem
Perqueliandeposaunsedanteitot
Peraquescalmemana
Perquesclaro
Astaboijapernellella
Latontaperocomestansossaella
Perquesaixismirriadetairrancia
Sasnoresunainfeliç
Contalamustia
Iellesmolguapoxiqueta
Vaigaquenoteresafe
Ladesgraciadaijesus
Iellaqueuveutat
Pobretapossasquefa

Josep Ramon Roig. Malbé. Empúries, Barcelona, 1999, pàg. 52-53
-------------------------------------------------------------------

Lluís Urpinell i Jovani
va néixer a Barcelona el 1953.Poeta i economista, és també llicenciat en Filologia Anglogermànica i Catalana. El seu periple vital li ha distribuït la vida per nombrosos estats i no-estats del món, on ha reeixit fent de tafur, tertulià, cocteler, karaokista, professor d'anglès, editor, intèrpret simultani, traductòleg i traductor. És cofundador de la revista de poesia Tarotdequinze (UAB 1972-75) i ha col·laborat en altres publicacions com Reduccions, Èczema, Àrtics, Artefacte o Stalk.Va ser president de l'Associació de Traductors, Intèrprets i Correctors de Llengua Catalana.També va dirigir el primer Simposi Internacional de Traducció en Llengua Catalana.Va editar les famoses estovalles poètiques, amb una difusió de 350.000 exemplars.Ha publicat els llibres de poesia: Exili forçós al Walhalla (1976) , Lerwick (1981), March/Artur (1983), Tractat d'Ofiologia (1995) i el recent Naips Nous (2007).



VINTRÓ A LA SEIXANTENA

Magí del Maig Francès, cabells d’Einstein,
El bard dels vers milè, sense cap coma
(Que la mitra més mitral no doma).
O l’home nu, de Cercs –ull d’Eisenstein.

Anem a veure el Jugendstil de Riga,
A prendre un persilé pels volts de Baune,
O a can Gelpí un cremat quan peta l’ona?
si no, també a Marràqueix una figa...

Qui avui no sap sonar..., que ja no truqui,
És llei: qui desfà el joc, trenca el coratge,
I no hi ha fum, si no corre l’oratge...

No es crea a si qui no té el cor salvatge:
La vida és. doncs, tot l’opi que un estuqui;
Altrament, que s’equivoqui el Kabuki!

Ludwig Giovanni. Naips nous. Labreu edicions.


----------------------------------------------------------------

Silvie Rothkovich
Barcelona 1981

Prové bàsicament del món de la interpretació i lèducació musical, la qual cosa no li ha impedit intenses aproximacions al món dels estudis literaris i la història de l’art...
Més propera a certes expressions pictòriques i sobretot, a l’univers musical pel qual viatja a través del seu piano, la seva veu arrossega ecos de la Dickinson, Celan, Blanchot, Auster o la imatgeria de la Plath, també Sylvia.

Pel seu blog la coneixereu


BOIRA

I ara és quan tot comença.

Per exemple:

Platja intrusa
sargantana
ombra llimona
rastre oníric
força que recau en l’últim plec de la roba.
Respirar
sense sentir aquest pes.
Levitar
quan menys t’ho esperes.

Esperar
que?
esperar.
Allò que feia.
Allò que no he fet mai
segons avui.
Tots els significats
clavats a l’ungla com
aquella cosa molesta que se’m va posar dins la carn
el dia que menys recordo.
No.

Silvie Rothkovic: "Helicòpter" LaBreu edicions.

dimecres, de juliol 11, 2007

torre muntadas, segon acte

després de la traca del primer dia..... una sessió més tranquil·la amb:

Joan Todó



Octavi Franch



Eduard Escoffet

divendres, de juliol 06, 2007

dimarts 10 al PRAT

Eduard Escoffet
Nascut a Cadaqués a Bogotà o a Barcelona el 1979, és poeta i agitador cultural.
Ha practicat diverses vessants de la poesia (poesia visual, escrita, instal·lació, poesia oral, acció poètica…)És editor de revistes com "sense títol" (1993-1997) i "ars vituperat". També és responsable de les edicions de la cèl·lula (editora independent).Com a agitador cultural, ha organitzat expsicions, recitals, festivals i el cicle viatge a la polinèsia (1997-2000). Ha dirigit el festival “Propost” al centre de cultura contemporània de barcelona. També escriu crítiques i articles a l’avui i a d’altres revistes.Ha participat en exposicions col·ectives de poesia visual i mail-art i col-laborat amb Josep Maria Balanyà per posar un exemple
El seu treball poètic és una defensa de l’oralitat i del contacte directe amb el públilc.
No publica llibres per opció personal però està present en tota conxorxa polipoètica .



hi ha la dona que t'escolta i hi ha l'altra.

hi ha la dona que, amb la nit, esmussa la lluna i te la trobes, i hi ha l'altra.

hi ha la dona que veus

i l'altra. i la que voldries veure…i l'altra.

hi ha la dona a qui voldries soterrar la pensa

o enfarinar-la amb teus desideris i l'altra.

hi ha la dona, et sembla recordar, que et va fer perdre

el món de vista i hi ha l'altra. també

hi ha la dona que te la fa oblidar i l'altra, que també.

hi ha la dona i el vent, a lloure, que són parla

i són paraules i un somni que camina. I fuig. I l'altra.

hi ha la dona que voldries conèixer i l'altra.

hi ha l'altra i la dona que no recordes.

hi ha la dona i l'altra que voldries oblidar.

hi ha la dona, talment la creu,

que et fa canviar de rumb, potser de vorera,

i hi ha l'altra. hi ha la dona sense ulls, que són

les bótes de vi de la fosca d'un veler que

ha acabat amb el mar i t'ha dit que de sirenes

no n'ha vist. l'altra tampoc. i hi ha la dona

que cridarà que no ha tocat el foc,

que duia els ulls tapats i hi ha l'altra

a qui has tapat els ulls i també estàs tu

amb els ulls arrencats de socarrel entre el mirall

i la llum del sol. hi ha la dona que remuga

i hi ha l'altra. hi ha la dona que estén la roba

o bé disposa la fragilitat del món i hi ha l'altra.

hi ha la dona, feta carn, que és en la llum i és en la fosca

i hi ha l'altra, en la fosca i en la llum.

hi ha la dona i el sexe. també, el sexe. i l'altra.








Joan Todó
La Sénia, 1977 A banda de llicenciar-se en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada, i fer una tesina sobre Josep Carner, ha publicat poemes solts en publicacions de paper com Esment (Igualada, l’estiu del 1996), La Veu de l’Ebre (Tortosa, desembre del 2002), Reduccions (Vic, octubre del 2004), Desmontando mundos (L’Hospitalet de Llobregat, abril i juny del 2005; n’hi ha versió acrobàtica a http://www.joves.org/) o Divers (setembre del 2005, també a http://www.joves.org/, on igualment realitza crítiques de poesia estrangera), així com en revistes electròniques com El tacte que té (abril del 2004; http://www.eltactequete.com/) o Paper de Vidre (des del setembre del 2004 fins a l’actualitat i més enllà; http://www.paperdevidre.net/). D’altra banda, li van editar un assaig, “Les paraules del riu” (sobre els poetes de les terres de l’Ebre, els quals s’ha dedicat a llegir amb una atenció no únicament motivada, diu ell, per la proximitat local) en un volum mig perdut de premis literaris locals, i durant alguns anys va dedicar-se a tocar la dolçaina i la guitarra de canya amb la Ronda dels Ferrer, a banda de col·laborar, fa temps, amb el compositor Rossend Aymí. Actualment col·labora a la revista Projeccions de cinema (en premsa). També ha pujat algun cop damunt les taules per recitar els propis versos: al bar Horiginal el gener del 2005, i al festival Bouesia, a la Cava, l’agost del mateix any. I ha participat com a coautor (amb Iban Beltran) i holograma en un experiment parateatral, Lo mite Todó: celebració del silenci, estrenat a la sala Àrea Tangent, de Barcelona, el març del 2004.Aparegué, igualment, en la recopilació Paper de Vidre (Cornellà de Llobregat, LaBreu, 2005), publicada a la mateixa casa on, si tot va bé, publicarà l’octubre d’enguany el seu primer llibre, Los fòssils al ras. De moment, de fet, hi ha hagut poca recepció dels seus versos: no guanya premis ni quan ho intenta. Algú, però, ja l’ha definit com un poeta “agradablement inquietant”, i algú més l’ha relacionat amb Joan Vinyoli. Ell, per si de cas, es resguarda dient que encara n’està aprenent, d’escriure, i que per això imita els bons, ben lluny encara d’haver trobat la pròpia veu. De fet, és una persona ben poc xerraire, durant el dia.

SÓC ASPRE D'UNGLES, espillós de núvols,

feroç de balmes i silenci boig.

Duc flors a l'hora balba, duc pedaços

i descosits

que es busquen

en el més tèrbol airecel.

M'emporta el temps la cara,

porto desitjos cardinals

als braços.

Sóc aspre, mut, cormull de tenebrós

fer d'altri, de sinistre equivocar-se

i errabundeig per l'animal ciutat.

He desertat de les imatges:

sóc invisible, entotsolat, furtiu.

Dins l'hora que em respira

m'hi sento viu, ben viu.

Los fòssils (al ras)




Octavi Franch
Barcelona, Barcelonès 09.06.1970
Escriptor i empresari cultural. Pratenc d’adopció sentimental, gestor audiovisual, representant arístic, professor d´idiomes i actor. He estat el guanyador de 100 premis literaris. Té 5 novel·les publicades i 2 poemaris. També compta amb diverses pel·lícules i sèries de tv en preproducció.

de “Almanac de penombres”

Vaig foradar-te les venes
amb la plata
d’un ganivet robat
al meu assasí,
un diable sense banyes
que es deia com tu.
Enyoro banyar-te
en aigua de fregar,
penetrar-te els ossos
damunt el nostre somier
de punxes i
odiar-te quan
el plaer flueix
de l’absència,
de tu.
M’agradava grapar-te
tatxes de tot a cent
i refregar-te un euro
a través dels barbs
que la teva esquena
accentuava amb rètols
de pomada florida.
Agredolça era
la teva teranyina
en la qual
jo m’adormia
amb tres ulls oberts,
perquè mai
no vaig estimar-te serè;
sempre vomitava
abans de tornar-me
a matar.
Aleshores
fou quan vaig començar
a treballar de borratxo
a la terrassa del teu secreter,
una esquerda on
els vaixells aprenen
a volar.

dijous, de juliol 05, 2007

El recital trifàssic

El cronista distret no té fotos del recital, no hi ha enregistraments, ni filmacions, només hi ha el testimoni dels degustadors de poesia que van tenir la sort d’e participar d’una sessió intensa i tensa i densa com la del dimarts . És el que passa amb els recitals, si no hi ets no ho veuràs mai més; és irrepetible i així ha de ser. Mai és el mateix recital. Vigila nanu, atrapa el moment!

La química, va funcionar i els tres elements se n’han sortit. Els vam posar en una situació compromesa (mai havien recitat junts) i de la dialèctica n’ha sortit quelcom de nou i –tornem-ho a dir- únic.

Hi ha en Moixic, omplint l’escena i aprop del públic, molt aprop, repartint poemes sorprenents de Pujols, D’Ors, Pla, Maragall, Foix, Garrigasait….Hi ha d’Edimburg, ràpid de reflexes, parint discurs versàtil, jugant en una posició que no és la seva habitual i adaptant-s’hi brillant. Hi ha en Tuset, contrapunt de vespa que va deixant anar les seves fiblades, versos-aforisme aparentment inofensius i carregats de verí, paradoxes que t’esclaten al cap d’una estona.
Joc ras, joc ràpid, paraules que venen i van i interactuen.
Hi ha els poemes i hi ha el discurs que s’està creant en aquell moment.. L’acte del dimarts a la Torre Muntadas, creació en directe més que mai. Els que els coneixem ho sabem bé: confirmat; reacció química de tres elements en presència del públic catalitzador. El resultat: poesia d’alta intensitat.

L’aposta ha sortit bé (jugàvem sobre segur) Una mica d’autocomplaença? perquè no? Felicitem-nos i llarga vida als tres poetes i a la poesia que reparteixen.

diumenge, de juliol 01, 2007

els tres del dimarts 3


Moixic (Víctor Perez) Intèrpret de poesia (Barcelona 1975)
Entusiasta d’en Francesc Pujols, n’ha escenificat l’Hiparxiologi. (Solsona, febrer 2006 i el 23-6-07 a la Naumon. Moll de la fusta bcn)
Protagonista de nombrosos recitals-espectacle on barreja poemes propis amb els d’altres autors (Pla, Pessoa, Celso Emilio Ferreiro, D’Ors, Maragall, Miguel Hernández, Pujols, Foix, Garrigasait...)
També fa de profe de literatura i hi ha qui diu que és la reencarnació d’en Francesc Pujols
Moixic-Manelic recita amb vehemència, Moixic és la poesia en acció. Ens presenta els poetes de viu en viu. La seva tria, ja és una declaració de principis, de principi a fi (de principis afins) i la seva lectura, una lluita que sempre guanya.

Tots dos sabem
que, contra tot pronòstic,
jo sóc la mà
absent damunt el pit,
els llavis que no et besen,
la llengua que no et xuma,
la llet que no t’engendra.
A penes descobrim
en l’ofec del teu budell
un tros de carn encartronat
en el silenci del desig,
un toll de plor ressec llàgrima endin
si el meu record dins teu en el seu nap.


http://moixic.atspace.com/



Josep Tuset
Sabadell.
amb el poemari “Devora l’estimball” va guanyar la vuitena edició del Màrius Torres (2003)

JO, VENT

Cor que no bull,
m’he tornat foll,
em falta un vull.
Tinc el i el dóna’m
i sóc agraït de mena.
No em falten la por
ni el seny,
i si molt convé
m’avinc i torno.
Com un babau,
em deixo estar
i més encara,
i a mig deixar
m’entortolligo.
Ja sé de què,
però no tinc res,
que em falta un vull.

Coetanis
i contemporanis
i tots els companys
han conreat la terra,
i han fet brasa
o s’an banyat.
Però jo encara tinc la cosa d’aire,
inmadur, infèrtil, insensat,
talment
com un càrrec vacant.

Entre impotència i prepotència,
potser la decència
de no tenir descendència.

Transgressor del llenguatge. Subversiu i irreverent, dissecciona l’expressió, com quan afirma:

“El sistema, nerviós”






Xavier d'Edimburg
Poeta i bergant, il.lusionista i marxant, futurista i amant de Lliçà del món.
Recitador abrandat. Sovinteja recitals acompanyat d’amics músics. Compromés de fet en les lluites que s’ho valen.

Ha publicat “Jo, l’Emili. Història d’una vida truncada”(2001), “Somiava despert, en la claredat de la flama”(2002) i ”La dansa del rampell” (2004)

DOLEN ESTORNELLS AL VOL

Combaten estornells
amb núvols al sol.
Corren alterats
no saben qui som.
Els han arribat plors
del parlament del fracàs.
Migdiades i absències
a les puntes del mas.
Fictícies maneres
als seients reputats.
Una fila fa cua
per esbandir-se les mans.
-Asseguin-se a taula,
prohoms provincians,
a tocar-se la figa
i calçar comissions,
embotir pedagogia
per refer les missions.
Ara no sabem qui som.
Algú ha pensat en una cura de l’ànima?



Tres craks que corren pels escenaris del pais, que practiquen el recital, la oralitat del poema i
projecten poesia, traspuen poesia, esquitxen poesia, la transpiren...Són gent impetuosa, propera, compromesa.
Els hem conegut actuant cada ú pel seu compte (a l’Horiginal) i ens ha semblat que tenien coses en comú: l’abrandament, l’energia, l’estar poesseïts per la poesia, i ara volem saber que passa si els ajuntem en un escenari. Poden ser tres elements que es potenciin l’un a l’altre. No se sap que pot passar. (En qualsevol moment pot explotar com diu en Jordi Boldú)

Els poetes parlen de nosaltres

Segurament no aniran a Frankfurt